L’Emilio (el de Rousseau?)

Era una nit plujosa de setembre, tornàvem de sopar en un restaurant xinès casolà i únic on, més enllà dels rotllets de primavera típics, tenen un plat que es diu “cazuela de hombre”. Tot el vespre ja havia sigut peculiar, boira, plugim intermitent, coincidències sorprenents... però el més curiós encara havia d’arribar. El meu company i jo anàvem en bicicleta per Glòries, anàvem cap a casa, cadascú a la seva, estàvem a punt de dividir-nos quan: - Què és allò? Mira, allà, sota la torre Agbar, al costat del fanal!!! (jo) Frenem, ens hi acostem i: - És un Emilio!!! Què guai!!!! (ell... és freaki) - Un què... (llença la bici al terra i corre cap al que sembla el seu amic d’infantesa que fa 20 anys o més que no veu... això pensava jo i, no anava tan equivocada!) - Un Emilio! El robot!Doncs sí, allà hi ha havia un robotet amb els ulls il•luminats i vermells, intentant avançar en la fosca metròpolis, però no podia perquè estava encadenat al fanal. Qui havia fet allò? I, per què? Calia fer alguna cosa, calia alliberar l’Emilio! Vam provar en va d’obrir el cadenat o la cadena, però el ferro és ferro. Mentrestant una parella tota elegant s’havia parat a ajudar-nos moralment (tot i que ella no parava de dir que aquells ulls vermells eren un aparell de vídeo que ens enregistrava... ehem). Només hi havia una solució, trencar-li una mica el cap, només una mica i seria lliure. Així que amb tota la delicadesa del món el meu xicot va agafar la “u” de la bici, va fer palanca i crash! L’Emilio ja era lliure! Amb un petit dany col•lateral (ja no té la nansa sobre la testa) però lliure al cap i a la fi. Aleshores el va apagar perquè deixés de gemegar i... ja no es va tornar a encendre mai més, era lliure però no es movia. El camí de tornada va tenir el seu moment de glòria: un cotxe d’urbanos es va parar al costat de la bici, intentant esbrinar què era allò que aquell noi amb pintes duia entre la panxa i el manillar... hehehe, l’Emilio viatjava cap a la seva nova llar!