A corda... una tecnoautobiografia

dijous

Ja de petita funcionava a corda, amb lentitud precisa i poca sintonia amb les màquines massa modernes. Potser l’encís que causaven les antiguitats a la meva mare i al meu pare, ajudaven a crear tot un univers de fusta fosca, olor de resina i llum groga. Però casa nostra no era així, per res s’hi assemblava, era un pis menut ple de sol en un barri qualsevol de Barcelona. De tant en tant però, apareixien objectes estrafolaris, des d’una ràdio antiga plena de botons blancs que sintonitzava països de l’Europa de l’Est (abans de la caiguda del mur? Pot ser?) fins una petita banyera antiga que el meu pare omplia de terra i flors; tot de coses trobades a les escombraries, que passaven per una rigorosa anàlisi i posterior restauració casolana.

La gran proesa va ser quan en un mes fred, aprofitant que jo feia anys, una dona propera a la família em va regalar un radiocasset: el vaig instal·lar amb il·lusió a l’habitació i hi vaig fer passar un a un tots els cassets de paper groc que els meus pares guardaven en un petit cofre. Sonaven encarcarades les veus d’en Victor Jara, de l’Ovidi Montllor, de la Mari Trini, la Fayruz, Um Kulthum, les simfonies dirigides per en Karajan... Sovint un rampell inexplicable de l’aparell feia que el so es precipités en un abisme còsmic, de sons inconnexes i embarbussaments metàl·lics: la cinta s’havia enganxat. Era el moment d’anar a buscar un bolígraf Bic, situar-lo al mig d’una de les rodetes i fer-la girar fins que la cinta, tota rebregada es tornés a enrotllar i la música recobrés la seva forma. Temps després, com una gran novetat del mercat, va arribar a casa tota una cadena de música amb tocadiscos, radiocasset i... cd! Aleshores van arribar els meus dos primers cd’s, un dels Beatles i l’altre dels Rolling Stones. Amb l’inici de l’adolescència redescobriria la música com una de les meves grans passions, i del discman en faria un aliat inseparable.

La televisió va trigar a arribar a la meva llar, recordo unes tires de la Mafalda on lluita aferrissadament per aconseguir instal·lar-ne una a casa, en el meu cas va arribar més o menys igual de tard. Els programes que més recordo són: la Dimensió Desconeguda, Aló-Aló, Els Joves, l’Arale, en Ranma etc. I un trauma... l’Alien! (potser és per això que per més que hi penso les claus allen són alien per a mi?). Sí, crec que tenia uns set anys, em vaig escapolir del llit on se suposava que havia d’estar dormint plàcidament i em vaig escarxofar al sofà, vaig prémer el número 1 del comandament i vaig veure aquell ésser fastigós sortint de la panxa d’una persona, becs! Vaig quedar petrificada, glaçada pel pànic, les conseqüències d’aquella malifeta van trigar mesos i potser anys en passar: des d’aquell dia no em vaig poder quedar sola ni un minut a casa, qualsevol soroll m’esgarrifava... em vaig passar dies i dies arrapada a la falda de ma mare. He de dir que ho vaig superar però, malgrat tot, encara no he vist mai Alien hahaha.

El que sí que era freqüent a casa eren les sortides amb la meva mare per anar a veure pel·lícules en versió original. El meu pare s’adormia al cinema, i a força de desesperar-se ma mare va decidir que jo em convertís en la seva acompanyant: em duia a la Filmoteca o als Maldà (quan feien 2x1 de reposició, bon cinema a baix preu!) i em colava en pel·lícules complicades i per adults, cosa que sovint m’obligava a tapar-me els ulls en certes escenes escabroses. Pot semblar una irresponsabilitat, però a casa parlàvem de quasi tot, les coses dels grans m’arribaven amb naturalitat, els reis eren els pares des de sempre, Déu no existia, el meu cos era meu i de ningú més, el sexe era per gaudir, la nuesa era bella... Malgrat la raresa de la meva infantesa, he de dir que estic agraïda d’haver entrat al món dels adults amb aquest coixí sota el cul, i que veure Cronenberg amb 9 anys més que tarar-me m’ha fet despertar un gran desig pel cinema (encara que no nego la possibilitat d’una petita tara, sempre hi ha efectes secundaris, oi?).

Quan els meus pares van tenir un racó estalviat van fer el gran pas de comprar-se un cotxe, el més econòmic del mercat, però un cotxe: un seat panda negre de tres portes, renoi, era ben incòmode, semblava de joguina, però era el nostre cotxe!

Durant molt temps quan havia de presentar un treball a l’escola amb cara i ulls, tiràvem de l’ajuda d’un parell d’amics dels pares: una freaki apassionada d’Star Trek, dels animals i poc de les persones i un mestre-músic-luthier, que em feien el favor de passar a màquina o ordinador les meves paraules de lletra lligada. Als 12 anys em van comprar una màquina d’escriure electrònica, allò semblava la hòstia, anava molt ràpid, corregia quasi sola i el tippex quedava camuflat amb el paper!!! Finalment vaig poder escriure treballs i relats com la gent de la meva generació! La màquina va durar un parell d’anys, un bon dia va decidir declarar-se en vaga indefinida. I potser gràcies a això l’arribada de l’ordinador no es va fer esperar tant, tenint en compte l’interès zero per aquesta i altres màquines que han mostrat els meus pares, i, en conseqüència jo.

Als quinze anys doncs vaig tenir el meu primer ordinador, un normalet, per escriure i poca cosa més. El Pentium en qüestió va anar tirant, sense pena ni glòria, tota l’etapa de l’institut, uns anys en els que no tothom tenia ordinador per sorprenent que ens pugui semblar, tot i que a poc a poc la necessitat feia que totes les llars es veien forçades a fer-se’n amb un.

Després vaig anar a la Universitat, o a les universitats per ser més exacte: una odissea de llibres, papers, teles, pinzells, químics, molta xerrameca i un rebombori d’idees gens clares. La majoria dels anys me’ls he passat donant tombs a la facultat de Belles Arts i allà és on he descobert els inconvenients de tenir aquesta relació distant amb les tecnologies, si el que m'hagués apassionat hagués estat el gravat, suposo que no ho hauria notat tant. Però no, a mi el que em fascina és el món de la imatge: la fotografia i el vídeo. Està clar però que els meus coneixements són rudimentaris, de vídeo no en tinc ni fava i amb la fotografia, bàsicament em moc per intuïció. Vaig començar a adonar-me que em quedava enrera perquè era incapaç d'aprofundir amb els programes informàtics que m'haguessin facilitat la feina, o amb els aparells fotogràfics i de vídeo plens de botonets que em feien parar boja. Fins al punt que la cara de vergonya que se’m posava quan els hi deia a les professores que no tenia ordinador (el Pentium agonitzava lentament a casa els meus pares, lluny de Barcelona des de feia uns anys) va fer que decidís fer el gran pas: comprar-me el meu ordinador, un tros d’ordinador, un iMacG5. Vaig fer les consultes necessàries i vaig fer-ho. Amb tota la intenció de dominar el treball de la imatge a través de l'ordinador. Per desgràcia la felicitat va durar poc, mala sort la meva, abans dels dos anys ja se m’havia espatllat i no m’entrava amb la garantia, la reparació costava 500 euros!!!

Per aquelles dates havia aparcat les belles arts i havia decidit tornar als llibres aprofitant que començava Educació Social. Va haver de passar un temps fins que vaig poder tornar a estalviar i al 2n quadrimestre del primer curs d’Educació Social em vaig comprar aquest portàtil, un Acer eficient que per ara no dóna problemes (creuem els dits) més enllà dels 230 virus que té.

Tot plegat constituïa un imaginari allunyat del que aleshores, anys ’80-’90, començava a sonar als mitjans de comunicació, com a noves tecnologies (encara no se les anomenava Tic, crec...). Entre una cosa i una altra, vaig anar creixent com una noia rústica, encisada per les relíquies, antigalles i rareses d’altres temps. Durant molt temps vaig pensar que m’havia equivocat d’època, que hauria d’haver nascut a finals del XIX, però ara intento lluitar contra els propis impulsos per adaptar-me a aquests temps que sembla que no estan fets per a mi.

I per acabar us deixo una cançó d’en Jorge Drexler, on compara la informàtica amb una caixa de pandora, amb certa màgia i una sensació vertiginosa davant la incertesa d’un món desconegut, al límit entre el que és públic i el que és privat: